Galaxy – “Nature’s clears well” (1978)

Desconocidísima banda de rock progresivo de los ’70 con un estilo un poco retro para la época. Recordemos que en ese mismo año Van Halen publicaron su primer disco, lo que supuso una verdadera revolución en el sonido del rock, este disco de Galaxy resultó un poco desfasado ya de las tendencias del momento.

A veces recuerdan a Jethro Tull, a veces al rock psicodélico de principios de los ’70, y también se dan cierto aire a las voces de los Beatles.

El disco no es ninguna maravilla pero sí interesante de escuchar, hay momentos muy brillantes de desarrollo instrumental. Recomendado a los incondicionales del progresivo setentero.

Karnivool – “Sound awake” (2010)

Buen segundo disco de esta banda australiana de metal progresivo, en el que han oscurecido un poco el sonido y añadido elementos técnicos del progresivo actual, de esos que sirven para presumir de técnica instrumental pero que cortan bastante el sentido rítmico de la música. Por mí no hacía falta.

Karnivool son una banda que conjugan un sonido potente con melodías propias del grunge de los ’90. Precisamente esas melodías son lo mejor de la banda, que conjugadas con la voz principal dan un resultado excelente.

Buen metal progresivo un poco desmarcado de la tendencia actual.

L’Herba d’Hamelí – “Inversa visual” (2009)

Gran sorpresa el descubrir una banda catalana de rock progresiu pur d’aquest nivell. El so és molt senzill, fregant l’acústic integral. Les cançons son llarguíssimes i de estructuras molt complexes. Els instrumentistes son molt bons, destacaria al baix i al bateria, que configuren una base rítmica de gran calitat. N’hi han molts canvis de ritme i detalls técnics que fan que el disc, a més de entretingut, sigui molt interesant d’escoltar.

Molt bona nota per aquesta banda espanyola de grans músics que han renunciat a la comercialitat per dedicar-se a fer bona música. El que no m’agrada gens son les veus, que, com tots els cantants catalans de rock i pop que canten en català, son espantoses. És quelcom que mai entendré, no s’escapa gairebé cap, insisteixen en posar aquesta veu de pardalet abúlic gens viril, es belluguen en registres aguts als que no arriben ni de conya i abusen d’aquestos vibratos ridículs totalment antiestétics amb l’únic resultat de veus tremoloses que fan lleig el conjunt.

Això sí, les parts intrumentals, que afortunadament son moltes i llargues, son genials.

Un deu per aquesta banda catalana. I espanyola.

Disculpeu-me, però es que avui juga Espanya la final del Mundial de futbol i als catalans catalanistes això els fot moltísim.

Doncs que es fotin, que jo també soc català, però no catalanista, ni tampoc espanyolista, que a Catalunya existeix el terme mig, i no està repressentat de cap de les maneres. Ja està bé, collons, que els putos partits polítics i medis de comunicació catalans donen per fet que tothom és catalanista, i exclueixen així a una gran part de la comunitat catalana. L’únic que aconsegueixen és que aquest col.lectiu es senti cada dia més espanyol i menys català, i que el botant d’esquerres no catalanista no tingui opció alguna, i que no puguis escoltar cap medi de comunicació en català sense posar-te dels nervis, sentint com fan mofa de tot el que estigui relacionat amb Espanya.

Me queda mucho en el tintero digital pero con esto ya basta. Insisto, muy buen disco de esta banda catalana y española.

Heaven or hell. Homenaje a Ronnie James Dio

Ronnie James Dio llegó hace poco a las puertas del cielo. Allí se encontró a Dios, y éste le dijo:

Dios: No te esperaba tan pronto, hijo mío.

Dio: Tampoco estaba en mis planes, padre, pero ya lo ve, un maldito cáncer de estómago me ha mandado hasta aquí.

...leer más en Generación.net.